L’any 1995 no és el començament de Barcelona, però sí d’un nou capítol que ha marcat tota una generació. És el moment en què s’esvaeix l’eufòria olímpica i comença una nova etapa: la de la Barcelona que es ven com a marca. Jo vaig néixer aquest any, i la ciutat que vaig conèixer de petit no s’assembla gaire a la que caminem avui.

Encara hi havia una ciutat viva, amb ritmes propis i espais per a l’atzar. La quotidianitat era menys coreografiada, menys pensada per agradar. Amb els anys, però, la transformació va ser clara: la ciutat va guanyar brillantor, però va perdre arrel. Es va fer més neta, més previsible, més global… però també més cara, més uniforme, més dirigida al visitant que no pas als que hi viuen.

Aquest projecte comença aquí, al 1995, perquè és quan tot això es comença a cuinar. I l’objectiu no és fer nostàlgia, sinó fer una mirada crítica i alhora propera, feta de dades, records i contradiccions. Perquè la ciutat ens fa ser qui som, i entendre-la és una manera de reconèixer-nos.

Els indicadors que recullo any a any són senzills: el preu del lloguer, el sou mitjà, el preu d'un cafè i el del menú de migdia. No són escollits a l’atzar, representen la quotidianitat, el cost real de viure en una ciutat que ja fa temps que va deixar de pensar en els qui hi viuen. Perquè saber quant costava abans un cafè pot semblar banal, però et parla de com la ciutat es relacionava amb les persones. I saber com s’ha disparat el lloguer sense que els sous ho segueixin et diu tot sobre qui té dret a quedar-se i qui és convidat a marxar.

He volgut que aquesta experiència digital fos clara i directa: no hi ha gràfiques complexes, només una línia del temps amb anys que es poden explorar, un per un, o tots junts. El que s’hi veu no és només un increment de preus, sinó una ciutat que any rere any s’ha anat desconnectant de la seva gent. I potser la pregunta no és només si podrem seguir vivint aquí, sinó si encara podem estimar un lloc que cada cop ens ho posa més difícil.

A partir del 2020, amb la pandèmia, es dispara una sensació que ja fa temps que flotava a l’ambient: Barcelona ha deixat de ser nostra. Quan els pisos desapareixen per convertir-se en actius d’inversió, quan els negocis de barri tanquen perquè no poden competir amb les rendes marcades pels fons, quan el teu carrer s’omple de turistes però es buida de veïns, la ciutat deixa de ser un lloc per viure-hi i es converteix en un decorat per consumir.

Aquesta ciutat que estimem amb tot el seu encant, el seu caràcter i les seves contradiccions, ha anat perdent ànima mentre guanyava likes i followers. El turisme massiu i la globalització no només afecten l’economia: erosionen el teixit social, desdibuixen les identitats i trenquen vincles. I això no va de resistència al canvi, sinó de lluita per preservar una vida digna per als qui encara hi vivim.

Amb aquest projecte, no vull només mostrar una evolució de preus. Vull evidenciar com una ciutat es transforma per dins mentre de portes enfora sembla que tot millora. Vull que ens preguntem si aquest és el camí que volem, i si encara estem a temps de recuperar la Barcelona que es viu, no només la que es visita.